La pel·lícula del senegalès Moussa Sène Absa rep el Premi del Públic al Festival Itinerant de Cinemes Africans de Catalunya (FICAC) després de ser la millor valorada en una vintena de municipis catalans. Un projecte pioner a Catalunya que es consolida com a espai de transformació social a través de les cinematografies africanes.
En algun lloc estaven totes aquestes històries. Potser sota l’ombra d’un divendres en la mesquita principal de Saint Louis al barri amb aires de metròpoli arrugada que representa la que va ser un dia la capital colonial del Senegal. Tan preciosa. Tan pescadora. O tal vegada, en el torb del desert que trenca el crit de coras i djembés en la part Est del país i colpeja baobás. O tal vegada en la paraula que es fa rebel a la regió sud que somia amb independitzar-se del nord i que qüestiona estructures passades mentre protegeix la tradició de la reialesa. La pau, el kasumai que ens il·lumina. O en un dels barris que Dakar pinta de sorra, mbalax i grafitis gràcies a una generació jove, contestatària, inconformista a estones i sempre prement el gallet de la creativitat en el físic o en les àgores d’Internet. El Senegal i cinema formen un binomi barroc, rullat, lluminós i futurista. Sempre ha estat així. Des dels pioners i pioneres que apagaven la llum per a projectar les seves històries fetes imatges per a inocular el virus anticolonial a través del setè art.
En aquest país parlar de cinema és parlar d’una eina necessària per a enfrontar-se a l’abisme que provoca el dol social que, malgrat estar en moltes ocasions a l’abast, continua veient-se com una proposta cultural que no és autòctona. Cinema com a retroviral. Com a teràpia. Cinema com a amor a la vida. I és llavors quan la dosi de màgia filosòfica activa la vella premissa dels griots, dels contacontes que una vegada van canviar la veu per una cambra: ens deixen que imaginem, que unim la sèrie de punts suspensius en el paper, que siguem els còmplices que finalitzem el trencaclosques d’aquest costat de la butaca.
El Festival Itinerant de Cinemes Africans de Catalunya (FICAC) ha complert enguany la seva quarta edició amb més de 2.000 persones que han vist un total de sis pel·lícules africanes en gairebé una vintena de municipis catalans i de les quatre demarcacions provincials. Aquest projecte pioner al país comença a donar els seus primers fruits gràcies a multitud de tècnics i tècniques, d’equipaments municipals d’associacions, de voluntaris que fan possible aquesta màxima d’un dels pares dels cinemes africans quan parlava del cinema com una escola nocturna per al seu poble. Ousmane Sembéne també alertava quan li preguntaven per a qui feia les seves pel·lícules que, Europa, no era el seu centre. I aquesta bufetada que encara ressona en els cercles francòfons apoltronats en cafeteries vellutades és veritat absoluta.
Al·legoria d’un cor grec, en una escena de Xalé.
Les històries del 2025 tenien enguany un focus especial al Senegal i oferien a l’audiència que assistia la possibilitat de votar l’obra que més els feia vibrar. Buscàvem aquesta melodia, aquest fotograma que mai desapareix de la memòria. I ha estat Xalé, del director Moussa Sene Absa la que ha rebut el Premi del Público del FICAC 2025. L’aplaudiment no és només per a una pel·lícula: és per a una mirada global sobre el Senegal, teixida pacientment al llarg de tres dècades de cinema.
“J’adori la musiqui et tous mes films sont une ode musicale”
Moussa Sené Absa
Amb Tableau Ferraille (1997), Madame Brouette (2003) i Xalé (2022), Sene Absa ha aixecat una trilogia que posa a les dones en el centre de la història del seu país. No com a símbols abstractes, sinó com a cossos cansats, veus que discuteixen, riuen, desitgen i s’equivoquen; com a treballadores, amants, mares, filles, veïnes, sempre en lluita contra estructures polítiques, econòmiques i familiars que les donen per descomptades.
En Tableau Ferraille va obrir la porta a un barri que porta la cicatriu de la corrupció i les promeses trencades de la independència, i ens va mostrar com les dones sostenen, amb el seu treball i la seva dignitat, un país que sovint les mira de reüll. En Madame Brouette va transformar un simple carret de la compra en un tron precari des del qual una dona s’atrevia a exigir respecte i justícia, portant aquesta història fins a un Os de Plata a Berlín.
Amb Xalé, el viatge arriba al seu punt més dolorós i lluminós alhora. Ha estat capaç de girar la cambra cap a l’adolescència nomenant, sense embuts, les violències que s’amaguen a l’interior de la família: l’abús, el silenci, la culpa que cau sempre sobre les espatlles femenines. Però fins i tot aquí, on la ferida és més profunda, el cinema de Sene Absa no renúncia a la bellesa: els colors, la música, els cors grecs, l’humor que es cola a la meitat de la tragèdia, tot parla d’un amor immens pel seu poble i per les seves filles.
La protagonista, Awa, a la pel·lícula Xalé.
En aquest Senegal de colors intensos i música que es cola per cada escletxa, la història d’Awa i Adama es converteix en alguna cosa més que una tragèdia íntima sobre migració (cap a fora i cap a dins): és el ressò de moltes altres històries, de moltes altres noies que van créixer creient que la família era refugi i van descobrir que també podia ser tempesta. Però fins i tot entre les ruïnes, la pel·lícula deixa un lloc per a la resistència: en la forma en què Awa es nega a desaparèixer, en la solidaritat silenciosa de les dones, en la possibilitat que, en explicar-se aquestes ferides, alguna cosa comenci per fi a canviar.
En tancar la trilogia de Moussa Sène Absa sobre les dones, Xalé se sent com una última carta escrita amb ràbia i tendresa alhora: una narració on la infància es trenca, però la veu de les nenes —ara joves, ara conscients— s’aixeca, per fi, contra els mandats que la van voler silenciar.
En alguna ocasió el propi artista ha esmentat que per a descolonitzar el cinema primer cal descolonitzar-se a un mateix. En la seva obra això es veu en cada decisió: equips i elencs senegalesos, històries contades en wolof i en francès, una posada en escena que beu tant del melodrama popular com de la tradició oral i la pintura. El seu cinema discuteix amb el món, però no demana permís per a existir; entra en diàleg amb la història del cinema sense deixar de ser, radicalment, de casa. Aquest homus senegalensis tan global com local.
Per això aquest Premi del Públic té un pes especial: arriba de mans de l’audiència, d’aquestes mirades diverses a les quals sempre s’ha volgut dirigir. És la confirmació que la seva trilogia no es queda en els catàlegs de festivals ni en les filmoteques especialitzades, sinó que activa altres llocs no comuns: l’emoció de la gent comuna, en els qui reconeixen en personatges com Awa, en els de Madame Brouette o en les dones de Tableau Ferraille a les seves mares, les seves veïnes, les seves amigues, a elles mateixes.
Avui el FICAC celebra el premi de Xalé, però volem celebrar tot el seu recorregut: el del cineasta que es nega a deixar de ser rebel; l’artista total que escriu, pinta, compon i fa del cinema un encreuament de totes aquestes arts; i, sobretot, al narrador que ha triat escoltar primer les dones del Senegal i, des d’aquí, parlar-li al món.
Que aquest homenatge sigui també un agraïment: gràcies per obrir-nos la porta del teu país a través d’elles; gràcies per recordar-nos, pel·lícula rere pel·lícula, que mentre les dones no siguin lliures, cap poble ho serà del tot.
Llarga vida al teu cinema, Moussa Sène Absa. I que després d’aquesta trilogia continuïn venint moltes més mirades indòmites, igual de lliures, igual de necessàries.
